divendres, 28 de setembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C26
ELOGI DEL PURGATORI (Lc 16,19-31)

La paràbola del pobre Llàtzer i el ric epuló ens presenta la mort com el moment de la veritat, perquè "no hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer" (Lc 8,17). Més enllà de la mort, "tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats" (Lc 12,3). Al moment definitiu, serem jutjats a la llum d’un amor que és veritat; no una veritat judicial, sinó una veritat amb entranyes (que pot arribar a ser molt més “forta” que la judicial).

Viu i deixa morir

El ric epuló no va al lloc dels turments per ser mala persona; de la mateixa manera que Llàtzer no va al sí d’Abraham per ser bona persona. El ric pot ser un bon home, amic dels seus amics, generós, esplèndid... i va de patac a la fornal. Llàtzer pot ser un rònec, amargat, rondinaire, desconfiat i desagraït, però Abraham mateix l’acull a la seva falda. El problema no és ser més o menys bona persona.

Aleshores, ¿quin és el problema? És un problema d’esclerocardia, de tenir el cor necrosat i les entranyes obturades. És un problema de ceguesa: el ric no veu Llàtzer, no perquè sigui curt de vista, sinó perquè no vol veure la seva misèria i el seu dolor. És un problema de negligència, la seva ceguesa no és congènita, sinó selectiva.

El lema del ric epuló és “viu i deixa viure” i amb això es justifica. Però de fet aquest lema es converteix en “viu i deixa morir”. El problema no és viure bé, el problema és tancar el cor i les entranyes a aquells que viuen malament. La festa de la vida es converteix aleshores en “l’orgia dels vividors” (Am 6,4-7): uns pocs "mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables", mentre molts altres malviuen de les engrunes que cauen de la seva taula.

Els efectes purificadors del foc

Arribant al país dels morts (el Sheol), el ric epuló alça els ulls i veu Llàtzer per primer cop. Per fi, assegut a la falda d'Abraham, el reconeix com a germà. L'home veu, en la infinita tendresa d'Abraham, el negatiu del patiment infinit que Llàtzer ha sofert en vida. Aquell que jeu a la falda d'Abraham, és el mateix que jeia sota la seva taula. Sabia que hi havia algú allà sota la taula, barrejat amb els gossos, però no sabia quina cara tenia. Els pobres fan tots la mateixa cara.

El foc de la misèria que va nafrar el cos de Llàtzer, ara nafra el seu propi cos. El ric epuló sent el patiment de Llàtzer en la seva pròpia carn. Ara descobreix com era d'immensa, en vida, la fossa que el separava de la falda d’Abraham. Tancant el seu cor al patiment de Llàtzer, l'home ric ha fabricat un infern.


Però la veritat amb entranyes és un foc que purifica i la millor proba dels efectes purificadors del foc ens la forneix el mateix ric epuló: "Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans." El record dels germans és el primer pas en la línia de superar un abisme que sembla infranquejable. Els ulls s'han obert i emergeix un món que sembla nou. El purgatori no és l'avantsala de l'infern, sinó el llindar del cel.

La veritat amb entranyes

Em va impressionar el procés de pacificació de Sud-àfrica, liderat pel bisbe Desmond Tutu. La condició imposada als botxins de l'apartheid per a ser amnistiats consistia en reconèixer tot el que havien fet, amb pèls i senyals, davant les seves víctimes, confrontats a la seva mirada. Aquest era el seu judici: ser confrontats a les mirades carregades amb l’infern que ells mateixos havien provocat, amb l’infern que ells mateixos havien ignorat. Sentir la pena i el sofriment de les víctimes, com a pas necessari per a la purificació i la reconciliació.

Algú proposava que l'infern, per a Hitler, consistiria en veure passar davant d’ell totes i cada una de les seves víctimes. Els milions de morts, de ferits, d’empresonats, els seus familiars, etc... Aguantar la mirada de tots i cada un d’ells i sentir en el seu cor el patiment i el dolor de cada un d’ells. Rebre la mirada de la veritat amb entranyes com a única purificació possible.

Elogi del purgatori

Això ens ho podem aplicar a la nostra modesta escala. Només la veritat amb entranyes ens fa veritablement lliures. Per això necessitem el purgatori, la purificació que, tot i que comença ara, va més enllà de la mort. Perquè la misericòrdia de Déu és molt més poderosa que la mort, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap llibertat humana que resisteixi la força transformadora de la veritat amb entranyes, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap cor, per necrosat que estigui, que pugui resistir la força purificadora d’aquesta mirada.

Per això (i només per això), per molt que l’infern existeixi (¿qui seria capaç de negar-ho, tan a prop que sentim l'escalfor de les seves flames?), tenim dret a creure que, finalment, estarà buit.