divendres, 4 d’abril del 2008

HOMILIA DG-PQ-A03
ENCARA NO EN TENIM PROU? (Lc 24,13-35)

És veritat que fa tres dies que vas marxar i que ja et comencem a oblidar. Hagués estat bé, però no ha estat. Tornem a casa, discutint pel camí, desconcertats, amb el regust amarg d’una cosa que s’ha acabat abans d’haver-se acabat. Hi ha un no sé què que no acabem de saber què. Tanmateix, amb això, no en tenim prou.

És veritat que camines amb nosaltres, encara que no et reconeixem. Com un foraster que ho pregunta tot, com si no sabessis res. Ho vols sentir de nou, dels nostres llavis: com estem, què ens passa per dins, què ens preocupa, què esperàvem, perquè no estem satisfets, què és el que no entenem... Et fas proper d’una forma tan discreta que, amb això, no en tenim prou.

És veritat que unes dones ens han dit, que uns testimonis ens han confirmat, que uns veïns ens han esverat, que uns companys de feina ens han descol·locat. Perquè diuen que és viu, perquè diuen que ha ressuscitat... però nosaltres no l’hem vist i, amb això, no en tenim prou.

És veritat que les Escriptures encenen unes brases amagades al fons del cor quan les poses a prop. És veritat que les Escriptures es comprenen d’una forma nova quan es llegeixen a la llum de la teva mort incomprensible... però, amb això, no en tenim prou.

És veritat que quan tenim el cor escalfat i l’ànima assedegada, aleshores, tu fas el gest de marxar, com si anessis a passar de llarg. Ja sabem que no vols que sigui una escalfor passatgera ni una ruixada ocasional. Ara ja tenim clar que volem que restis, que et quedis amb nosaltres i que acabis el que has començat. I és per això que encara no en tenim prou.

És veritat que la teva forma de seure, de cedir el lloc a taula, de fer-nos sentir com a casa, de mirar de reüll el gibrell amb l’aigua, d’encomanar una pau que esvaeix tots els neguits i de fer-nos riure de les nostre pròpies cabòries com si fossin les d’un altre... És veritat que tot això té un no sé què de familiar i d’entranyable, però, amb això, no en tenim prou.

És veritat que la teva manera de prendre el pa és diferent a totes les altres. La teva manera d’aclucar els ulls, sense afectacions, per donar-li les gràcies a l’hoste secret de l’ànima. La teva manera de partir el pa sense ferir-lo i de fer-lo circular com si fóssim cinc mil al voltant de la taula. Però, per molt que sembli mentida, encara no en tenim prou.


És veritat que quan et teníem a tu, entre nosaltres, quan els nostres ulls s’obrien, quan la resurrecció deixava de ser una hipòtesi i el Ressuscitat deixava de ser un fantasma, aleshores, has desaparegut i ens has deixat la imatge del teu rostre, més nítida que mai, gravada a l'ànima.



És per això que tornem a Jerusalem on ens esperen tots aquells i aquelles que ja han perdut la por. És per això que ara, ara sí, ja en tenim prou.