divendres, 26 de desembre del 2008

HOMILIA B-SAGRADA FAMÍLIA
RIURE (Lc 2, 22-40)

El naixement d’un infant tot ho trasbalsa. Abans del part, tothom s’agita: el metge prepara els estris, la llevadora els panys calents, la mare fa exercicis de respiració, el pare encara més. Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos s’allibera de cop amb el plor del nou nat. Ja està fet. Quin alliberament. Els pares no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren, a estones riuen.

Com també van riure Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va anunciar que serien pares a les seves velleses. Abraham va riure tot pensant dintre seu: "¿encara pot tenir un fill un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?" (Gn 17,17). Sara va riure abans de tenir el fill, perquè no s’ho podia creure (Gn 18,11-15); però va riure encara més després de tenir-lo, perquè tampoc no s’ho podia creure: "Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi." (Gn 21,5)

L’església festeja avui "la Sagrada Família de Jesús, Josep i Maria". Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui prenen la paraula.

En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència nombrosa. En un moment tant solemne, Déu fa prova del seu bon humor: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar". Abraham i Sara escullen pel seu fill el nom d’Isaac que vol dir "has rigut", en hebreu, com per a deixar constància del bon humor de Déu, que fa possible l’impossible.

El Salm 105 converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles. "Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham", rieu com ell va riure, ell que va confiar plenament en la promesa "impossible" de Déu.

La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot aquest riure no sigui una fugida dels problemes del món, sinó una veritable expressió de joia alliberadora: "gràcies a la fe... gràcies a la fe...". Una fe que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa "com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar".

Finalment, a l’Evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques. Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant. L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són crits, lloances, profecies, proclamacions...

Simeó i Anna són dos vellets entranyables que de cop esclaten a riure. Feia temps que esperaven una intervenció de Déu, no en favor seu, sinó en favor de tot el poble. I no esperaven guanyar la lliga o la grossa de Nadal: Simeó "esperava que Israel seria consolat", i Anna esperava "que Jerusalem seria alliberada". Consolació i alliberament, les dues coses que podem esperar que, més tard o més d’hora, Déu finalment satisfarà. Encara que sembli impossible.

Eufòria, cant, esclat, riure... tot és excessiu quan es tracta de la promesa de Déu. Així com Josep i Maria, com Abraham i Sara, com Simeó i Anna, nosaltres també esclatem a riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.