divendres, 3 de desembre del 2010

BAPTISME DE FOC

HOMILIA DG-AD-A02 (Mt 3,1-12)

Joan no és Jesús, ben cert. La predicació de l'un i de l'altre difereixen en el contingut i en el to. Joan té un verb afilat, com una destral ran de la soca de l'arbre, remou la consciència, sotraga l'ànima, com les aigües d'un diluvi. Joan amenaça amb el judici que s'acosta; no convida a la conversió, la força. Joan anomena "cria d'escurçons" els qui es converteixen només per figurar.

Jesús, en canvi, no té un verb afilat, sinó directament incendiari, com un foc que devora la hipocresia dels benpensants. Jesús no apel·la a l'aigua, sinó a la fornal ardent, on hi haurà "el plor i el cruixit de dents". Jesús, a més d'anomenar "cria d'escurçons" aquells que aparenten més del que són, també els anomena "serps" i "guies cecs" i "sepulcres emblanquinats". El seu repertori és molt més ric, en aquest sentit. Jesús no anuncia el judici: l'inaugura.

Portem uns quants anys predicant l'amor sense ira, la misericòrdia sense judici, la redempció sense necessitat de conversió. El fet que abans es prediqués massa la ira sense amor, el judici sense misericòrdia i la conversió sense cap garantia de redempció, no impedeix que ara patim l'abús de l'efecte contrari: Déu ens estima tant, Jesús és tan dolç, el Regne és tant de bon rotllo... que al final tant n'hi fa que ens convertim o no, que estimem més o menys, que siguem seguidors de Crist o de Cristiano Ronaldo.

Hem apagat el foc de l'Esperit Sant i l'hem convertit en una espelma aromàtica. La ira, el judici, la conversió no són per fer por o per culpabilitzar el personal: són el revers de l'amor de Déu, la seva marca quan et situes a l'altra riba: a la riba de la injustícia, la mentida i la violència contra l'amor... I no hi són perquè et culpabilitzis malaltissament, sinó perquè et decideixis a canviar de riba, perquè deixis d'especul·lar amb la teva vida i t'avinguis a passar, amb una joia indescriptible a l'ànima, pel baptisme de foc de l'Esperit.

No és que jo vulgui fer ara de piròman destraler, mirant d'invocar des de la trona el Déu dels exèrcits, els turments i les calaveres. És nadal, no la fi del món. Però jo sento la necessitat de sortir aquest nadal al desert, d'allunyar-me una mica del vidre i el neó, per entrar de nou en contacte amb la sorra i la palla. Joan Baptista segueix predicant, a l'altra banda de les muralles de les nostres ciutats il·luminades: « Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres.»

I no ho diu pels altres; ho diu per mi.