EL FANG I LA POLS

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23) 

Fa un temps vaig escriure: «La diferència entre donar-ho tot i donar-ho quasi tot és infinita.» I ara, ho he volgut completar: «Al final, et serà pres tot el que no has donat.» Del nostre equipatge existencial no deixem res en herència que no haguem donat en vida, el que ens reservem no ens transcendeix, mor amb nosaltres, sense donar fruit. A què ve això si som a la Pentecosta, tot celebrant la vinguda de l'Esperit Sant que tot ho vivifica i ho renova? Tot no. La pols no. Només el fang.

La Pentecosta és l'hora de la veritat: és «com si es girés una ventada violenta» que ens omple la casa i deixa al descobert totes les trampes que hem fet anar, tantes aparences darrera les què ens hem amagat, tants comodins com ens hem guardat, tants fons reservats per a demà... Cada cosa mostra la seva consistència real i fa mal adonar-se de la quantitat de pols que no hem convertit en fang, tant de nosaltres que no hem volgut donar.

Jo m'ho imagino així: al final, Déu se'ns posarà al davant i ens agafarà les mans, més o menys crispades, i ens les anirà obrint a poc a poc fins que estiguin completament esteses, deixant a la vista tota la pols acumulada miserablement durant els nostres anys. Llavors ens mirarà als ulls i ens convidarà que nosaltres també mirem les mans. Quanta raó: per molt que apreti només hi ha pols... Què se n'ha fet de totes aquelles coses imprescindibles que guardava tan gelosament, no fos cas?

Llavors, es tornaran a trobar les nostres mirades, i esclafirem a riure, bé, aquell riure alliberador que surt sempre una mica barrejat amb llàgrimes. I, de cop, com moguts per un mateix ressort, farem tots dos una forta alenada que deixarà lliures del tot les nostres mans i neta de pols la nostre modesta figureta de fang.

Sí, quan arribi l'hora de la veritat, perdrem tot allò que no hem donat, l'Esperit Sant esbandirà d'una alenada tota quanta pols no haguem convertit en fang. I aquesta alenada també ens reviscolarà.

EL VERÍ DE L'ESCORPÍ

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

L'evangeli d'avui és com l'agulló afilat d'un escorpí: «els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats.» Ja sé que per a molts això de la condemnació està carregat de connotacions traumàtiques, però ara mireu-vos-ho d'una altra manera: per a nosaltres, creure sí és important, és cabdal, perquè el que està en joc és la vida, el sentit, la salvació. És una qüestió de vida o mort. I si no és així, no val la pena.

Si t'és igual amb Déu que sense, no hi ha res a fer, creu-me, tanca l'evangeli i busca altres recursos que et subministraran allò que busques amb molta més eficàcia. Si per a tu la qüestió no és "salvar-te o condemnar-te", sinó com fer més agradables les pessigolles espirituals, aleshores no siguis insensat i llença al contenidor tots els evangelis que tinguis a l'abast, perquè o bé els adulteràs o bé només et faran mal.

Recordo com feien els nens al Salvador per treure-li el verí als escorpins: els giraven d'esquenes i mentre amb un pal els immobilitzaven amb l'altre premíem la bossa amb la metzina fins que la buidaven. Per acabar l'operació li arrencaven l'agulló d'una estrebada. D'aquesta manera ja podien jugar amb ells i fer bromes espantant els altres. Hi ha qui s'acosta a l'evangeli amb la mateixa traça: mirant d'esbrinar quina és la millor forma de treure-li el verí i amputar-li l'agulló. I això ho fan amb tot, perquè només volen pessigolles i jugar. Els fa pànic que la vida els piqui, i qui diu la vida, diu Déu i els pobres i la injustícia... I que els piqui l'evangeli, sí, d'aquella manera que ens pica només allò que hem adquirit després de vendre-ho tot a canvi.

La qüestió no és només a quant estem disposats a renunciar per tal d'assolir la pau al preu que sigui, sinó també en nom de qui estem disposats a anar a la guerra. No us escandalitzeu, vull dir que la funció de l'evangeli no és fer-nos pessigolles sinó també mostrar-nos l'agulló, és a dir, on és el nostre irrenunciable, el nostre tresor i quina és a partir d'ara la nostra frontera. Perquè és a aquesta frontera que Jesús ressuscitat ens envia a predicar a tothom la Bona Nova de l'Evangeli i a confirmar amb els miracles que l'aventura humana és incomparablement millor amb aquest Déu que sense.

ELL HA DISPARAT PRIMER

HOMILIA DG-PQ-B06 (1 Jn 4,7-10)

Per un dia, comentaré l'epístola en comptes de l'evangeli, i és que avui la primera carta de Joan ens diu que «no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d'estimar-nos.» Dit d'una altra manera, en el nostre duel particular amb Déu, ha estat ell el primer en disparar. I això ho canvia tot.

M'ha vingut al cap aquella escena de «Gran Torino» on Walt Kowalski es planta davant la casa dels "japos" dolents que amenacen la vida dels seus bons veïns vietnamites, decidit a acabar amb el problema per la via ràpida.

Breu: el vell Kowalski s'està davant la casa, amb mirada amenaçant, però sense cap arma a les mans. Els dolents se'l miren a través dels espiells de les seves armes d'assalt. Els cinc "japos" el tenen encanonat esperant el més lleu senyal d'amenaça per disparar.

Kowalski, treu una cigarreta de la butxaca i els fa vacil·lar: «un poco nerviosos, ¿verdad?...¿Teneis fuego? ¿No? ... Yo sí tengo fuego... Ave María, llena eres de gracia...» Aleshores, fica la mà a la butxaca interior de la jaqueta i fa aquell gest brusc del pistoler que vol desenfundar. Pim, pam, pum, tra, traaaaa, tra...

El nostre heroi, cosit a trets, queda estès al terra amb els braços en forma de creu. La càmara fixa en un primer pla la mà que s'havia dut a la butxaca, suposadament, per agafar la pistola. La mà inerta s'obre lentament i deixa a la vista allò que realment havia anat a buscar, el seu encenedor "zippo" de vell combatent retirat. Volia obrir foc, però no l'han deixat.

A què ve tot això? Mireu, m'ha suggerit que nosaltres, amb les millors intencions, tenim a Déu ben encanonat, no sigui que desenfundi abans i obri foc sobre els nostres mèrits i sobre tot allò que hem decidit per endavant que li convé a Déu i és veritat.

Ens passem la vida -i la filosofia, les tertúlies radiofòniques i, fins i tot, els sermons- disparant contra Déu a tort i a dret, a veure si l'encertem sense deixar-lo desenfundar. Parlem, parlem de Déu, sense deixar-lo parlar, no sigui que digui coses que o no entenem o ens facin mal. L'estimem per damunt de totes les coses, renunciem al món i a les seves vanitats, li oferim en sacrifici el millor de nosaltres... sense escoltar si l'interessa res de tot això que li donem com si en tingués necessitat.

No ens adonem que estem ben equivocats: per molt que disparem a veure si el fem callar, per molt que el tinguem quiet a la creu i ben callat, per molt que estem segurs d'estimar-lo com ell vol ser estimat... resulta que la referència a partir d'ara ja no és el nostre amor, sinó el seu. A la lectura de l'evangeli d'avui, Jesús diu quelcom que podria sonar així: «no m'estimeu a mi com us estimeu a vosaltres mateixos, sinó estimeu els altres com jo us he estimat.» No sé si queda clar?

La bona notícia és aquesta: per molt que ens pensàvem el contrari, no hem estat nosaltres, sinó ell el primer en disparar. I és això el que, paradoxalment, ens ha salvat.

CLIQUEU AQUÍ SI VOLEU VEURE L'ESCENA AL YOUTUBE

(Aviso que el diàleg està farcit d'expressions no aptes per a menors)

GUARDIOLA I «LA IGLÉSIA CREMADA»

HOMILIA DG-PQ-B05 (Jn 15,1-8)

Guardiola deixa el Barça. Com serà el Barça després de Guardiola? I el futbol, com serà? Com serà Mourinho, fins i tot, després de Guardiola? Segur que en sortirem guanyant tots plegats. Guardiola reposarà i tornarà renovat per presidir el Barça o la Generalitat, qui sap? I nosaltres descansarem un temps del handbol sobre gespa, del teva-meva-cap enrere, del perdre partits amb el 80 % de possessió...

En el cas de Guardiola, el personatge s'havia fet tan descomunal que amenaçava amb engolir la persona. Ja se sap, si vols que segueixi donant fruit, tota vinya ha de ser esporgada. Els sarments que no donin fruit cremaran com la palla i els que sí que en donen seran esporgades perquè en donin més. A tots ens arriba el moment de passar, en part pel foc, en part per la tisorada.

La raó que ha adduït el Pep, és la mateixa que addueix la vinya després de donar tot el fruit que podia donar-ne: «m'he buidat i necessito omplir-me». Heu vist com queda una vinya tot just esporgada? Fa autèntica pena, veritat? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui tornar a donar fruit. I mireu si en dóna! De l'arbust més rònec, sec, escarransit... surt el nèctar més fi i preuat de tots. Vet aquí el miracle.

Amb tot això, m'ha ressonat de nou aquella arenga que Joan Maragall posa en boca del capellà de "la Iglésia cremada": «Entreu, entreu, la porta és ben oberta... destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... aquí el trobareu com encara no el coneixíeu... com Ell vol ésser conegut pertot i sobretot per vosaltres...»

A l'Església també li cal periòdicament una bona esporgada i, com que ella mateixa no s'ho faria mai perquè és covarda, ha de ser l'Esperit qui li clavi en nom de Déu una bona i santa tisorada: «Heus aquí el vostre mal: que en la Iglésia del Crist i cerqueu massa la pau, que hi entreu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe...» Per això «no reedifiqueu les runes, no n'esborreu la sang, ni poseu bàlsam al dolor: perquè no hi ha millor esquer ni engranall per a atreure als malcontents i als que pateixen...» que una Església esporgada i neta, retallats els sarments que, tot i fer ombra, ja no fruitaven.

La meva amiga Montse que s'ha llegit l'article i l'ha entès perfectament m'ha donat la clau per entendre què caram tenen a veure Guardiola i «la Iglésia cremada»: «Últimament m’han preguntat dues vegades per què vaig a missa cada diumenge i no m’ha agradat trobar-me incòmoda amb la pregunta, com incapaç de respondre-hi sense tartamudejar. És veritat que potser no es tracta tant de raonar-ho com de viure-ho, però em venen al cap els cristians que encara avui s’hi juguen la vida i em sembla que hi ha d’haver alguna cosa que ells han entès millor que jo. Maragall ho deixa anar sense embuts: potser la major part dels cristians marxem d’aquest món sense haver conegut encara el Crist. Tampoc no es tracta de tornar-nos nostàlgics d’uns temps més difícils, no és una lloa de la persecució i la destrucció sinó d’una fe que no reclama accessoris, de la taula de fusta amb el Crist maltractat per únic ornament. I la paradoxa (que és estrany!) que, més enllà de la trencadissa, les coses han tornat al seu lloc.»